Quin és el nom de la pelicula?

Jo cant sa lluna i s´estrellasa, Sa jungla i es bosc animat.

(...)

quan dius tu podries ser meu...

Que sexy que dolça i que freda, oh yeah!

Jo cant sa fruita vermella i quan acabi riuré galapots, nenúfars, princeses, oh yeah!

(Antonia Font)

Eps! estimi'm amb molta furia, estimi'm com ho fan en Misteri i na Luxuria...

L'actriu surt a l'escenari de teatre de mar. Tota nua i una bombolla de vidre al cap.
Ningú la veu, ja se sap. El món és ben cec:

Amont i avall pretenent despentinar l'aire. M'encuido de treure-li l'ànima a les danses macabres.
Tic, tac, tic, tac... m'enpaso massa flaira de tot això que em sobrepassa.
Que dius? no t'escolte, massa boira duc a sobre. Parlo de mi, escric i em repeteixo. Jo,jo,jo...ego inabastable i monorítmic. Milers de "jo" esvoletegant sobre meu. Cega i ensomniada.
Ràbia, fúria callada en cada paraula. Qui ets? voltors sense carn i amb masses ossos.
La princesa... si, si , bla, bla, bla...
la princesa de la boca de maduixa de Dario... pregunta rere pregunta. On neix tanta incertesa?
la princesa ho te tot, la princesa capritxosa. Vestits d'estiu amb gasa de colors. Color als ulls i olor a poma.
Que mes vol la princesa? Voltors esperen, serà el mes dolç dels cadàvers.

Quin és l' avispat mercader que descobrirà l'engany? Serà en venedor de seda que en descobrirà el cuir
desgastat.
Es venen les promeses? Propaganda de la mes barata...
Comprin, comprin!! llaços eterns, intrèpids equilibris i malabars, difícil de rebregar i aparentment inabastable...
Que? (riu, riu el públic, la veu en off fins i tot.) Que? (Riu fins i tot l’apuntador)
I un tercer Que? (aquest cop esberlat de incredulitat salada.)
dansa, dansa, dansa la dansa macabra. No hi han ballarins ni titellaires. Ni tan sols l'actriu de l'espectacle.
És l'ombra del moment.
És fruita madura, és una caputxeta amb ullals i un llop de pa sucat amb oli. És pulgarcito i l' últim dels dàlmates.
ÉS Tot el que no es vol recordar. Son dues cireres que xisclen a cau d'orella: S'acaba l'estiu.
Pitjor... és el pinyol de l'ultima de les cireres d'estiu teclejant les dents una a una.
És un tu i un jo aliens de la complicitat.
En realitat, sincerament... no hi ha escenari, o hi ha actriu, no hi han paraules ni egos equidistants.
No es un somni ni es irreal. Es una presa de pèl al temps i l'espai. Es una palla mental. un cúmul de retalls.

Senyora gent... No em faci plorar que m'entra el riure.