Anatomia perfecta, em resten mans i braços per pendre't i fer-te meva.

Et toco, et sent i t'esgarrapo tendrament, sempre desde el subconcient...

Musa insaciable del fracàs, ballo, ballo sense enfortir el pas.

Qui sap que de la magia, de la lluna que s'amaga, d'aquest cel tan vermell, dels carrers freds dins l'estómac.

S'esberlen les mans de no recorrer el suau camí.

S'esberlen les llagrimes i van lliscan per dins.

····················································································